Quan caminem pel poble normalment ho fem amb pressa, quasi corrent, sense fixar-nos ni pensar, i de tant estaria bé que ens fixarem un poc, que recordarem, que pensarem.
El carrer Trevijano, començament de la meva vida a Polinyà i final del poble
El carrer Trevijano fa anys que es va convertir en centre de la meua vida. Els meus pares compraren la casa número 33, enfront mateix de l’Escola d’Ensenyament Primari Jose Antonio García Trevijano Fos (mateix nom que el carrer). En aquell moment ahí s’acabava el poble; després de l’escola sols hi havia tarongers; a un costat, on hui està el carrer Mestres, un carreró sense eixida amb sols una casa i la part de darrere del Col·lege. Continuant la placeta, després de la finca quatre cases i enseguida el terme, amb una baixadeta que ens agradava gastar per llaçar-nos amb la bicicleta. Ací acabava el poble i començava el terme i aleshores havíem de recordar allò que de tant en tant deien les mares: “Enlerta que vages al terme”. I nosaltres…. com els xiquets: “No mare, jo no vaig al terme”. Però….. l’atracció del que no està permés és molt forta. Interpretàvem allò de que el terme començava en allò que coneixíem com El Pi i que en realitat era un xiprer; i així ens llençàvem amb la bici amb tota la nostra força per aquella baixada mirant qui arribava més llunys sense pedalejar. Així enes entreteníem. També fèiem allò de… a vore si t’atreveixes en anar fins El Pi.
El carrer Trevijano començava en la carretera i allí on començava sols hi havia terme; els pisos de Fourrat tardarien anys. Els xavals de la zona que jugaven al futbol, a mi l’esport en aquells anys…, aquells xavals jugaven partit, i altres jocs, La Capella contra L’Alameda. Quan ho deien jo veia clar que era l’Alameda: la part més llunyana del poble, allà on estava la Guardia Civil i la Casa del Metge, aquell parc amb unes palmeres que ja han mort. Però ¿i la Capella?. Passat els anys vaig saber que a aquell solar ple de cudols i amb algunes restes de paret que ara ocupava la Cambra Agrària estava la Capella del Crist de la Sang, de la que fins ara no ha aparegut cap fotografia. Allí he jugat moltes vegades, en un recorregut que em duia prop de la plaça de l’Ajuntament, en aquell moment plaça Alfonso XIII; un carrer que ara es diu Pintor Sorolla i aquells anys era General Godet. Allí vivien els meus avis, els pares de ma mare, i ma tia Rosa, la meua padrina, i allí vaig viure uns anys, mentre feien les cases del carrer Trevijano, o quan venien de França, on vivia de més menut. Allí, en una casa que no existeix, que ocupava un tros de carrer i que els meus avis tenien alquilada.
Un record que tinc marcat i em vincula a la zona del poble on visc ara, cantó del carrer Ermita amb Lepanto, fa referència a un estiu en que varem vindre de vacances des de Paris i, en aplegar, la germana de ma mare em va agafar de la ma per dur-me als bous, a una plaça que havien muntat on ara està la fusteria d’Hidalgo i la finca del carrer Ermita. No he calculat l’any i no recorde ni el que vaig vorer però sí el fet d’arribar i anar a una part del poble que jo trobava molt lluny d’on normalment hem movia.
Polinyà, canvis i jocs
Segur que si llegiu aquest text i es pareu un moment us venen a la memòria espai del poble que són ben diferent a hui en dia, o no tant. Si pareu un moment, o aneu passejant d’un carrer a un altre reviureu espais, persones, fets, història recent. La plaça del jardí, tan diferent; ara amb eixos magnífics ficus que ja tenen una porronà d’anys. La carretera, amb el tràfec de vehicle. La plaça del Casino, com sempre li hem dit, on en Pasqua acabavem tots jugant a poqueta nit. El carreronet finet (carrer La Pau) on si jugavem ens arriscavem a que Juan el Barber ens arreara un marmolò. El carrer les Escoles, simplement el carrerò, on jugavem en les reixes de l’antiga escola; aquelles reixes tan altes. Jugavem sobretot a la vaca. Un joc de tocar en el que aquells que pagava anava a pegar volta a la maçana i la resta l’esperàvem al cantó i fugíem d’ell per a que no ens tocara; i per fugir res millor que pujar a una reixa, dalt de tot: i les millors i més altes eren les de les antigues escoles.
Els jocs de sempre a Polinyà de Xúquer
De jocs en podríem parlar tant, i algú dia ho haurem de fer: a churro-mediamanga-mangotera, a stop, a bolotes (amb totes les variacions), a pinyol, un joc d’estiu perque ens feien falta els pinyols dels albercocs. També jugavem a tacó; per al joc havien d’aconseguir un tacó de sabata i per pagar si perdies la part de davant i darrere de les caixetes de mistos; els tacons podiem conseguir-lo a casa el So Fernando el Sabater, cantó carrer Sant Antoni amb Esparteria. A tot això jugàvem en espais del poble que encara eren de terra, com el pati de les escoles. I si en mig del joc acabaves a terra i et feies alguna rascada sempre hi havia algun major que et deia allò tan efectiu de “Sana, sana, sangre de rana, si no sanas hoy sanarás mañana”. Ho torcava amb saliva i tot arreglat.
Espais, racons, carrers, botigues. Al passar els anys canvien, desapareixen, ho oblidem al racó de la memòria fins que un comentari, algun fet, un dia que passeges en lloc d’anar de pressa, una imatge, … i tot torna a viure entre aquells ho hem compartit i podem contar-ho.
Eduard J. Gay
Article publicat el dilluns 18 de juny de 2013 al blog polinyadexuquer.blogspot.com
depolinya.wordpress.com 