Passejar Polinyà. El camí l’Ermita

He dit moltes vegades que també el terme és Polinyà, que també es poble; està ahí i sovint no li prestem massa atenció. Inclús pot ser que el passegem, eixim a caminar, a fer una volta i mirem sense vore. Perquè mirar es fixar la vista i vorer saber allò en el que ens entra pels ulls. Així que igual, si us sembla bé, si us apeteix, començar a passejar el terme, i el poble fixant-nos un poc per on anem, per on passem, coneguent un poc més l’espai que habitem.

És molta la gent que en sortir a caminar pel terme pren la ruta que direm de l’ermita; per res en especial; tal volta perquè dels llocs per on passarem pot ser siga el més oblidat.

Què pots trobar pel Camí l’Ermita

M’agrada eixir pel camí del cementeri, també conegut de l’ermita. Però sembla que fugim de nomenar el lloc on descansen els nostres morts. A uns 200 m. de l’eixida del poble ens trobem la Sèquia Primera i en ella l’antic llavaner públic.

La Séquia Primera forma part de la xarxa de reg del nostre terme i de la que ja parlarem més concretament un dia. Si de cas comentar que les corrents d’aigua van ara molt baixes; i és que brolla menys aigua, s’han perdut molts ullals (naixements) en augmentar la quantitat de motors.

El llavaner

El Llavaner públic fou construït l’any 1920 situada sobre la Sèquia Primera; estigué en ús fins que la pantanada de 1982 el va tombar. Algunes dones el gastaven encara als anys 70 i com el nivell d’aigua de la sèquia era molt baix la part final de la pedra de llavar de la part esquerra fou rebaixada. Després de la pantanada les restes sepultaren el camí de pas de l’interior del llavaner deixant-lo al nivells dels camps; també allí quedaren restes.

L’any 2005 es portà a terme una primera restauració: es netejà la zona d’enderrocs amb una acurat treball que va permetre recuperar gran part de les rajoles i quatre dels arcs que formaven les finestres obertes. Les rajoles s’han reutilitzat i són les que han quedat a la vista. Amb els arcs es va poder reconstruir les finestres en la seua forma original; a més els arcs originals serviren per fer el motlle utilitzar per aconseguir la resta d’arcs segons els sistema tradicional. En una segona fase que tingué lloc l’any 2007 es reconstruí la coberta amb tirant i teula alacantina a dos aigües.

L’Ermita de Sant Sebastià i el cementeri municipal

Continuarem caminant i deixarem la travessia al camí Corbera i després la travessia al Camí la Font per trobar-nos un poc més endavant amb el Cementeri Municipal i l’Ermita de Sant Sebastià.

L’Ermita de Sant Sebastià està dedicada al patró del poble. Segons autors datada al segle XVI-XVII; hi ha qui diu que és més antiga pel tipus de rajola utilitzada; fou restaurada en 1985. Més be dirien que reconstruïda amb un criteri que deixarem en discutible. Com a exemple contar-vos que un dels obrers que treballà allí em contà que aparegueren, en una paret que havien decidit llevar, un taulells antics amb una inscripció que ràpidament foren picats. Parlarem més endavant amb detall; ara sols recordar que es prou diferent a com la vaig coneixer. Fixem-nos ara tal com està.

És una construcció senzilla, de dimensions reduïdes, amb coberta de teula tipus àrab a dos aigües. L’accés és una porxada quadrangular perforada amb arcs rebaixats, a la que s’accedeix per una escala. Es pot vorer l’interior en estar acristal·lat l’arc ogival que forma la porta, tancada amb reixa. L’interior està cobert amb bigues de fusta i volta de bovedilla dentada, formant una volta de canó apuntada.

La tradició conta que la Festa de Sant Sebastià, amb fira de porrat, es feia a l’esplanada de l’ermita fins que es traslladà ací el cementeri. Pot ser perfectament però no s’ha trobat cap document al respecte. L’ermita està situada sobre una pedra que formava un alter, es de propietat municipal i no es celebra culte.

 

Pel que fa al Cementeri Municipal de Polinyà de Xúquer fou construït en 1882 per complir la normativa de 1787 que obligava a traure del poble els cementeris; abans estava al costat de l’església. Fou ampliat i reformat en 1928 i en diverses ocasions posteriors, segons les necessitats.

Anem a la Sèquia Segona

Deixem el cementeri, passem l’ermita i, apegat a la paret del cementeri vorem les restes abandonades d’un ullal (manantial). Hi havia a la paret uns taulells de ceràmica amb una imatge de Sant Sebastià que han sigut furtats. Ara sols queda una escaleta que baixa a no se sap massa bé on.

Un centenar de metres després ens creuarem amb la Sèquia Segona

Després de la Sèquia Segona, a uns 100 m. Tenim un creuament. Anirem recta, deixant de banda la travessia del Camí Corbera fins el Camí la Font que creua el nostre, el Camí l’Ermita. Entre taronger i altres cultius que van substituint-los i algun que altre camp deixat anar, aplegarem a la  Sèquia del Rei, una de les sèquies que conformen l’entramat de sistema de reg de la marge dreta del Xúquer coneguda com Sèquia dels Quatre Pobles, conformada per aquell que formaven de l’antiga Baronia de Corbera (Polinyà,Corbera, Riola i Fortaleny).

L’Ullal de la Font

En arribar a la Sèquia ens desviarem cap a la dreta fins trobar-nos l’ullal més gran, viu i important del terme, l’Ullal de la Font.

Ullal de La Font és un aflorament natural d’aigua que acaba a la Sèquia del Rei. La qualitat del caudal i la seua regularitat va fer que la Generalitat Valenciana fa 25 anys va crear  el Centre de cultiu de peixos de Polinyà de Xúquer, on es crien diverses espècies per a repoblació; destaquen el fartet, el samaruc i l’anguila, a més de carpes, barbs, ….

En aplegar a la rotonda trobarem amb el Barri de la Font  de Sant Joan, perquè és el seu patró i se li feia festa; ara forma part de Benicull. El camí es la línia de separació entre el terme dels dos pobles. Si a la rotonda es desvieu de la ruta un moment cap a la dreta podreu fer una ullada a les cases, actualment la majoria de segona residencia. Quasi al final de la tramada de cases voreu que baixa un camí. La vista  des d’aquest punt es magnífica, una vista entre la Muntanya Pelada (on ens trobem) i la Serra de Corbera que val la pena de disfrutar uns moments. Després tornem a la rotonda i seguim en direcció Polinyà.

Tornada pel Camí la Font

A llarg del Camí La Font fins a Polinyà, paral·lel al Camí l’Ermita, tornem a trobar-nos amb les mateixes sèquies però òbviament en ordre invers. El trajecte de camí des de El Barri de la Font, fins el encreuament del Camí Campins, anem sobre la divisòria de Polinyà i Benicull. Els camins del terme estan senyalitzats, sols heu de llegir els cartells per identificar-los.

Aplegant al poble, vora al camí, trobarem dos edificis de propietats municipals. Els dos han sigut matadors municipals en diferent èpoques. El primer que trobareu és ara vivenda social, l’altre Depòsit Municipal de Materials. Front al primer, soterrats baix el fang estan els vestigis d’un llavaner que va anar perdent-se després de la construcció del que hi ha al camí l’ermita, amb millor condicions.

Enfront del matador vell, hui magatzem de l’Ajuntament està el que tots coneguem com La Caseta Xina, el realitat un motor prou antic, catalogat per la Conselleria; la seua entrada és mostra d’un altre temps, temps d’esplendor per a la taronja i els propietaris de tarongerars, quan es feren els motors i es construïren accessos com aquest: porta de ferro, camí amb xiprers i plantes, ….

Entrem al poble i a l’Avinguda Alzira, a qui tots diguem la ronda encara que sols és un tros d’ella, tanquem aquesta ruta i cadascú s’encamine per on més li vinga de gust fins a una altra sortida pel terme.

Eduard J. Gay

Publicat en polinyadexuquer.blogspot.com el dissabte 27 d’abril de 2013

Llavar la roba a Polinyà

Llavar la roba hui en dia, al nostre poble, no suposa cap problema. Prepares el que vols llavar, poses la rentadora, esperes i roba neta. Però no fa tants anys era un poc més complex. A les cases no hi ha un espai per a rentar la roba s’havia d’anar al llavaner públic; es cert que algunes cases tingueren des de ben prompte un llavaner a casa (el safareig que diem) però la majoria no disposava d’eixe luxe i havia d’acudir a eixe espai públic que des de 1920 tenia Polinyà per rentar la bugada. El que sempre he conegut és el del camí l’Ermita però m’han parlat al camí de la Font, a la sèquia primera, junt a l’antic Matador.

Per entendre el que suposava el llavaner i el perquè algunes dones li tenen tanta estima hem d’entrendre la feina que suposava i el temps de li dedicaven. Però millor que contar-ho jo que ho faça una persona que ho ha viscut.

És un text d’Angelita Benavent. L’any 2003 l’Ajuntament de Polinyà publicà un llibre amb textos de les alumnes de l’Escola d’Adults ( un altre dia parlarem del llibre). Algunes d’eixes alumnes continuaren escrivint textos per si podíem fer un segon volúmen que no ha aplegat. Aquest és un dels textos. Les seues paraules, tal com les va escriure, vos faran sentir millor que les meues el que suposava anar a llavar la roba.

EL LAVADERO DE  POLINYÀ, autora: Angelita Benavent

Hace muchos años, pero muchos años, del lavadero de Polinyà. Las mujeres no teníamos agua en casa y nos íbamos a lavar la ropa al lavadero.

Tenias que ir pronto porque sino no cogías sitio. El lavadero era muy grande. Estaba de camino al cementerio, a mitad camino. La verdad es que era muy bonito. Cuando llegabas bajabas cuatro escalones; tenia 18 metros de largo y 8 de ancho; había una acera de unos dos metros de ancho y luego unas piedras para lavar; las piedras eran muy gruesas y estaban rugosas, así la ropa se lavaba mejor. La acequia pasaba por en medio de las dos partes que tenia el lavadero y tendría unos dos metros de ancha; el agua muy limpia, cristalina. Si alguna vez te caía  el jabón dentro del agua, como estaba tan clara, se podía ver enseguida. Mi hermana perdió un anillo lavando y se lo dijo a mi padre; a la mañana siguiente, con el agua limpia lo encontraron enseguida.

En las paredes del lavadero había cuatro ventanas grandes. La cubierta era de tejas grandes, de unos 40 centímetros de largo por 30 de ancho.

Cuando ibas a lavar era para todo el día, llevábamos toda la ropa de la semana. En mi casa éramos nueve, así que imaginaros la cantidad de ropa. Todo el día arrodilladas lavando. Si fuera hoy no se quien lavaría. Por lo menos yo no, porque no podría arrodillarme.

Lo primero al llegar era coger sitio. Enseguida poner la ropa a remojo en la lejía, que hacían las propias madres: cuando se apagaba el fuego de casa cogían las cenizas y las ponían en una jarra grande con agua y así hacían la lejía (lleixiu en valenciano).

Mientras la de color estaba a remojo cogíamos la blanca y, con jabón de pastilla, la enjabonábamos bien y la dejábamos bien limpia. Después la subíamos a la carretera; a los lados había mucha hierba y poníamos la ropa encima para que cogiera el sol. De vez en cuando, subíamos a verla y si estaba seca la mojábamos. Así varias veces. Mientras ibas lavando la ropa de color y la tendías en los árboles cercanos para que se secara.

Volvías a coger la ropa blanca y volvías a lavarla y la dejabas en lejía por lo menos una hora. Era el momento de ponernos a jugar. Uno de los juegos era vez cuantas veces podías atravesar la madera que había sobre el agua para pasar de una parte a la otra del lavadero.

Cuando habíamos jugado bastante recogíamos la ropa de color, enjuagábamos la ropa blanca y a casa.  Llegaba la hora de despedirnos hasta la semana siguiente.

El lavadero era el sitio perfecto para enterarse de todo. Como estábamos tanto tiempo allí entre nosotras se comentaban muchas cosas.

A veces en el campo de al lado del lavadero había un hombre regando a tahona. Era curioso y nos gustaba ir a verlo, incluso subir encima de la tahona para hacerle de contrapeso. El hombre ponía una punta de la tahona dentro del agua, esta se llenaba y el hombre la subía al huerto haciendo fuerza en la otra punta. Así muchas veces, tantas como hiciese falta para regar el campo.

Dicen que la tahona es un invento árabe. Es como una pala del horno con un agujero en la punta por donde entra el agua. Es una forma de sacar agua de un sitio sin mojarse.

Angelita Benavent.

LES FOTOS

Aquest article va acompanyat de dues fotografies que han de ser explicades.

La primera, una vista general del llavaner està feta fa poc. És el llavaner tal com està actualment, encara que passada a blanc i negre per acompanyar el text millor.

La segona té un poc d’història. Fa any un grup de dones jubilades parlarem amb mi com a professor de l’Escola d’Adults perquè volien aprendre allò que de jóves la situació no els havia permés. Així va sorgir un grup de dones qua acudien a classe al local dels jubilats. Entre elles estava Fina la Llumera (em permet la familiaritat perquè no recorde el cognom i ella lluïa amb orgull el sobrenom). Fina havia estat una de les promotores de l’Associació de Jubilats i resulta una dona activa, amb molta vida i moltes coses que contar. Sovint les classes es convertien més en una conversa i moltes vegades eren elles les que m’ensenyaven a mi (cosa que mai sabré agrair prou); un dia va sorgir el tema del llavaner i ella a l’endemà em va portar la fotografia que ací teniu. Està ella de joveneta, llavant, acompanyada d’una dona de Madrid que em va explicar qui era però em disculpareu no recorde. Això ja fa anys; d’aquell grup d’alumnes quasi ningú viu hui. Vaig copiar la foto el millor que vaig poder per eixos anys. Ara he intentat fer-la el més visible que he pogut amb la copia que conserve. De moment és l’única fotografia del llavaner que tinc, del llavaner antic s’entén.

Posat a donar les gràcies he de donar-les, òbviament, a Angelita Benavent pel seu exercici de memòria, al temps que dir que formava part d’aquell grup de pioneres i una de les que va aportar molts texts a aquell llibre que edità l’Ajuntament de Polinyà de Xúquer fa uns anys i del que s’han venut una muntonada d’exemplars (ja en parlarem d’ell un altre dia)

Eduard J. Gay

Publicat el dissabte 23 de febrer de 2013  en polinyadexuquer.blogspot.com

El Llavaner de Polinyà

La Generalitat Valenciana l’any 2004 publicà a Internet un llistat del patrimoni de bens immobles i etnològics de la Comunitat Valenciana. Pel que fa a Polinyà uns del bens catalogats és el llavaner; a la descripció diu: “Situado en el camí de l’Ermita y construido en 1920. Actualmente únicamente quedan bases de los muros de ladrillo que lo sustentaban y cerraban el recinto, ademas de las tablas de piedra para lavar y un muro de contención empedrado”. Era veritat en gran part. Quedava més del que podíem vore a simple vista i algunes persones ho teníem clar.

Declivi del llavaner

L’any 1982 el llavaner de Polinyà estava en peu; en no massa bon estat perquè quasi no es gastava, o feia molt de temps que no es gastava; alguns xiquets jugaven allí, com sempre. I poc més. Un anys abans l’Ajuntament rebaixà les pedres de llavar i el terra de la part final de l’esquerra per permetre que les dones que continuaven gastant-lo aplegaren a l’aigua. El 20 d’octubre de 1982 la pantana, entre altres coses, va desfer el llavaner; el tombà com un castell d’arena. Els sostre caigué dins el llavaner i les parets dins els camps del costat. En el procés de neteja l’ajuntament va deixar lliure el canal d’aigua amuntegant els materials sobre els que ja estaven allí. Per això, quan els tècnics de Conselleria vingueren trobaren el que descriuen a la fitxa: poc més que l’estructura.

Alguna gent del poble quan caminava cap al cementeri lamentava la pèrdua del llavaner; les dones que l’havien gastat més que ningú; també alguns que havien jugat allí i caigut/tirat dins l’aigua. També algunes persones teníem motius de preservació del patrimoni. La meua teoria, i d’altres persones amb qui vaig parlar, estava clara: baix de tanta escombraria i terra estava el llavaner. Al menys el terra i les pedres de llavar: perquè ho llevem i així tenim al menys l’estructura del nostre llavaner? Però pensarem que posat a demanar millor un projecte complet, envejós (pensavem) i a vore vindre.

El començament de la reconstrucció

Així ho feren els tècnics municipals. Dividirem la feina en dues fases: una primera de neteja, recuperació de material i recuperació de les paret i una segona fase de recuperació de la coberta. S’afegia a l’estructura original una paret a l’entrada i al final per donar-li més força a l’estructura; pel que poguera passar. L’ajuntament presentà el projecte a la Diputació i dins els programes de Recuperació i Restauració del Patrimoni es concedirem una subvenció per a la primera fase. Al cartell de l’obra constava: “Obras de restauración para la conservación de inmuebles de la provincia de Valencia que posean valores historico-artísticos o de interés local. Diputación de Valencia.”. De l’obra s’encarregaria l’arquitecte municipal Bernardo Casterà i fou adjudicada a Construcciones Bonora Talens. Cal dir que el propietari de l’empresa en aquell moment, Eduardo Bonora (pare), mostrà un especial interès en el treball, de principi a final i es dedica de valent amb els seus treballadors implicant a altres empreses i persones del poble com més endavant vos contaré.

Primera fase de rehabilitació

Amb el més setembre de 2005 començaren les obres. El dia 2 visitarem el lloc per vore com estava abans de començar i fer fotos.

A banda i banda de la sèquia es poden vore les pedres de llavar; a continuació la terra i enderrocs del llavaner, la paret-límit amb els camps que al temps era la part baixa de la paret del llavaner

Dins al camp del costat molts material estaven encara tal com van caure: algunes llenços de pares, alguns arc de la finestra (com el de la foto) i altres material com les teules de la coberta, teules planes alacantines.

Arc d’una finestra tal com el trobarem en començar les obres.

Posats a la feina la primera cosa fou netejar l’espai intentant recuperar tot el material possible. Es recuperar moltes rajoles que després s’han utilitzat a les parets del llavaner com vorem més endavant.

A l’esquerra material recuperat, a la dreta la zona encara per netejar per a recuperar materials.

Netejant les rajoles

Rajoles recuperades

Després es reconstruiria la paret del llavaner. Com que no hi havia prou rajoles original i volíem utilitzar totes les possibles es decidí que les rajoles del llavaner es quedarien cara-vista i les noves anirien lluïdes; en realitat el llavaner antic estava lluit. Així començaren a alçar novament el llavaner sobre la base de l’antic i amb materials recuperats.

La idea incial era utilitzar també els arcs de les finestres que quedaven a terra, a la vista, als camps. Un dia em cridà Eduardo Bonora per donar-me una mala noticia: en tocar els arcs s’havien desfet. Un parell de dies després vingué la bona noticia: netejant el camp havien trobat uns arcs soterrats, estaven en perfecte estat i podien utilitzar-los. Ahí entrà la tècnica antiga. Eduardo havia treballat de jove a la fàbrica de Material del Tio Emilio l’obrer i recordava que es reproduïen a partir d’un motlle. Lluís Almiñana va fer el caixó de fusta i els arcs els multiplicaren. Els dos primers de cada costat son originals, els altres copia. Així, en octubre del 2005 quedava acabada la primera fase de la recuperació del Llavaner Públic de Polinyà.

Eduard J. Gay

L’any següent presentarem a la Diputació la segona fase del projecte però no ens concedirem la subvenció. Però insistirem l’any 2007 i ens va anar be: ens concedirem prou diners per a acabar l’obra: la coberta, l’enfoscat, revestiment, baranes, escala,… així que ens posarem mans a la feina.

La segona fase de rehabilitació

Començaren acabant-se el mes d’abril i prompte anà apareguent la coberta de tela plana o alacantina, igual que la que tenia abans el llavaner. Una coberta amb tirants. Quasi tot idèntic a com estava. Canviarem una cosa; millor dit, afegirem una cosa. Els tècnics recomanaren afegir a l’entrada i l’eixida del llavaner una paret amb arc que donara més força a l’estructura i evitara que una avinguda d’aigua es poguera endur altra vegada l’obra (millor que no vinga eixa aigua però no està de més pervindre. Obviament així es va fer, seguint l’estètica de l’edifici. Haguerem de fer l’escala també en un lloc diferent i amb diferent forma: on abans estava l’escala ara hi ha una estructura del clavegueram que no es pot tocar; així ferem una accés a l’altra banda i li posarem una barana de ferro que abans tampoc tenia però que millora l’accés.

Eduard J. Gay

Eduard J. Gay

Eduard J. Gay

Així aconseguirem recuperar per al poble una edifici que molta gent s’estimava i que espere que la majoria del poble ara estime també. Quan va estar fent-se l’obra es sentiren pel poble comentaris per haver-se gastat diners en eixa obra que, deien, no feia falta. Primer deixar constància que soc de l’opinió que mantindre i recuperar el patrimoni d’un poble es precís, sempre es puga. Segon solament dir que eixes dos subvencions que vingueren de la Diputació de València són exclusivament per a obres en patrimoni i vingueren perquè al Diputació i la Conselleria tenien catalogat el lloc dins el patrimoni cultural i arquitectònic del poble; eixos diners no hagueren segut aprovats per a una obra nova o altra activitat. Ho dic amb idea d’explicar i no de rebatir a ningú en concret. A més es va crear treball en una empresa del poble.

Eduard J. Gay

Publicat en polinyadexuquer.blogspot.com el dissabte 16 de febrer de 2013.

Regar a Polinyà. La cadufà.

Caduf, cadufar, cadufada, cadufer, obrir i tancar la cadufà no son paraules massa habituals del nostre vocabulari; alguns pot ser ni les conegau. Si busquem caduf al diccionari ens parla que són unes peces que formen part de les sènies; però una altra entrada ens diu que es una canonada d’obra que va per baix terra. Eixa és l’expressió que ens ocupa.

Utilitat del caduf

Gran part del nostre terme era marjal; bàsicament del camí Cementeri cap a l’est, cap a Riola, tot el terme, i altres trossos al voltant de séquies. És un terreny de baixa permeabilitat, que s’enfanga prompte; per al cultiu de l’arròs resulta perfecte però no per altres cultius. Fa uns anys parlava amb una persona davant uns camps d’arròs que havia vist moltes vegades passant (estic referint-me a un altre poble, no a Polinyà) i ara de repent, d’un estiu a l’altre, era un camp de tarongers; vaig preguntar si ho havien cadufat; la resposta fou “si hem què?”. Després d’explicar-ho la resposta fou: això són coses antigues que ara no fan falta. Els plantons estaven bonics eixe anys però al següent tenien molt mala cara i de fet no tardaren en morir; quan vaig preguntar que passava el mateix de l’altra vegada em contà que es podrien les arrels.

I es que els antics sabien com s’havien de fer les coses i, de tant en tant, quan els ignorem clavem la pata fins el mànec. Quan a Polinyà decidirem canviar d’arròs a taronja hagueren de cadufar el camps.

Què es un caduf i com funciona

Un caduf és com un tub de fang cuit però amb una part un poc plana per a que tinga menys mobilitat. Són permeables, deixen passar l’aigua. He fet uns dibuixos per a explicar-ho; disculpeu però no soc massa bo dibuixant.

Sobre el terreny col·loquem una estructura de cadufos, estructura a la que se li dona una caiguda cap a la sèquia que estiga prop, on desaiguarem; la cadufada descansa sobre pedres per a que guarde la forma eixa estructura.  Després la soterrem amb una bona capa de terra i ja podem plantar els tarongers. A l’eixida del camp es posa un tub amb un tap de bassa.

El funcionament és senzill. Quan reguem o plou l’aigua penetra en la terra i en aplegar a la cadufà filtra dins i corre per la canonada. Si el terreny està molt sec i volem aprofitar l’aigua tancarem la cadufà tapant amb el tap de bassa i així l’aigua és queda baix terra i conserva la humitat del terreny. Si ha plogut massa sols hem d’obrir el tap i l’aigua que hi ha sota terra, a les canonades de la cadufà, acabarà a la sèquia i així desaigüem el camp, impedint que s’enfangue.

Imagineu la feina que va suposar cadufar el terme; omplir-lo de tuberies soterrades per a permetre un bon cultiu dels tarongers. Els llauradors, depenent de l’oratge, de la sequera o de la ploguda, obrin o tanquen la cadufà, mantenint el camp amb la humitat aconsellable. Així el camp no s’enfanga i evitem que les arrels dels arbres es podrisquen.

Histories relacionades amb el caduf

Recorde que un dia a la facultat a classe de geografia férem una eixida i visitarem una zona plena de canals, una zona que havien posat en regadiu a partir de les aigües del pantà del Generalíssim. El profe ens explicava que havia sigut un fracàs perquè els fruiters es podrien en poc de temps. La capa impermeable del terreny estava molt alta, la terra s’enfangava i les arrels es podrien; no havien estudiat el terreny, havien previst el reg però no el sistema de desaigüeu.

Una altra historieta us contaré que té a vorer amb les cadufades. Un dia de bon matí la quadrilla amb qui anava a collir taronja esperàvem que passara la rosada i mentres anàvem xerrant. Vaig aprofitar per pregunta a uns dels collidors si li sonava un alter amb el nom de Altet de la Covasanta; no l’havia sentit mai, i coves a Polinyà…. poques. Un altre que ens escoltava em digué que devia ser l’Altet de Cocasanta. Em preguntà que perquè ho volía saber-ho i li vaig dir que havia trobat una informació que parlava d’un poblat romà en eixe alter. Contarven que era eixe, el de Cocasanta, perquè allí recordaven unes parets amb pedres molts grans; m’explicaren on estava però també que no quedava res, que les pedres les havien gastat per cadufar el terme, per a base de les canonades; un d’ells inclús recordava que algunes pedres tenien lletres. Lletres en unes pedres grans en un alter catalogat com a poble iber romanitzat a finals del segle XIX. Les pedres desaparegueren, soterrades per gran part del terme i l’alter fou arrasat per convertir-lo en camp.

Ara si sentiu que algú parla d’anar a obrir o tancar la cadufà ja sabeu del que parlen.

Nota: els cadufos de la foto estaven soterrats al camp que els meus pares tenien al Bobalar; va hi haure un problema, un trencall, i haguérem de canviar-ne uns quants. Mon pare me’ls va donar perquè imaginava que m’agradaria guardar-los.

Vocabulari

No estaria mal anar fent vocabulari local, apuntant aquelles paraules o expressions pròpies o que utilitzem amb matisacions. Les paraules al voltant d’aquest article seria un cas; als diccionaris la definició està clarament relacionada però no defineix la utilitat que ací li donem.

Podria quedar:

Caduf: Etim.: de l’aràbic kaduz ‘cànter’, amb –f produïda per contaminació de cadaf. Peça de fang emprada per a cadufar.

Cadufada (cadufà): Canonada d’obra que va per davall terra i condueix l’aigua per a evitar que la terra s’enfangue, o facilitar que aquesta retinga l’aigua. Estructura de cadufos als camps de marjal convertits en horta o tarongerar.// Tancar o obrir la cadufada: impedir o permetre l’eixida d’aigua de la cadufada.

Cadufar: Acció de construir una cadufada en un camp de marjal per possibilitar el seu cultiu com a terreny d’horta o tarongerar.

Cadufer: Persona que treballa fent cadufades.

Fa ben poc, parlant amb una persona de la comarca va sorgir el tema de la cadufada i em mirà sorprés; té un veí que de sobrenom li diuen “el cadufer”; no sabia perquè i no s’havia atrevit a preguntar-li, per si de cas era un malnom i no li agradava. Ara sabia el motiu i ha quedat en que si parla amb ell del tema m’ho contarà. Seria interessant poder parlar amb algú que haja fet esta feina, encara que per edat no serà fàcil.

 

El rec a Polinyà: Regar a Tahona

Fa temps, molt de temps, hem deixaren una foto que ja conegueu perquè l’he posada a l’article sobre el llavaner; me la va ensenyar Fina la Llumera. En portar-la a casa el primer que li vaig sentir a mon pare: ahí al final deu haver una tahona. Era la primera vegada que sentia la paraula i mon pare m’explicà en que consistia una tahona. Podeu vorer a l’ampliació de la foto que era veritat: allí estava la tahona. Mon pare la recordava perquè havia tirat a tahona moltes vegades en eixe camp.

La meua historia amb la tahona

Anys després, a classe de l’Escola d’Adults, estàvem parlant del terme i explicava formes de rec. A les alumnes es va estranyar que coneguera la tahona; els vaig dir que mai n’havia vist una però sabia com funcionava.

Uns mesos després em regalaren una tahona, una maqueta d’una tahona. Havien estat parlant amb Jose María Carbonell Castells per a vore si em pintava una tahona però Jose María va preferir agafar un tros de fusta i tallant, tallant fer una tahona tal i com la recordava ell en un camp on anava de tant en tant, un camp a la partida de l’Alberell que era de José María Bonora, el meu avi per part de mare. Quan em donaren el regal no sabia com respondre: s’ajuntava el que era, l’objecte, el treball magnífic d’un artista local, que el model fora una tahona de la meua família i que el regal me’l feren les meues alumnes, a qui tant m’estime. Eixe any l’article del llibret de festes parlava de la tahona i l’acompanyava amb una foto. Aquell article va portar que Avelino Moreno, després de festes em va contar que havia trobat les restes d’una tahona al terme de Fortaleny; a l’endemà, 23 de setembre, vaig anar a fer-li fotos, abans que desapareguera. Unes setmanes després ho vaig exposar tot a la Trobada d’Artistes Locals: l’obra d’art de José María Carbonell, la Foto de la Tahona del llavaner (foto de Fina la Llumera), les fotos de la tahona de Fortaleny i un cartell amb una dita popular de Polinyà que també em regalaren les meues alumnes, que jo no la sabía: Tahona en la Poadora, tahona en l’Alberell, a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar.

Com regar a tahona

Una vegada es sap com es allò de regar a tahona s’entén a la perfecció la dita. Amb el dibuix fet amb la tahona que acompanya l’article, i que anava al llibre de festes, ho entendreu tot.

Primer cal descriure una tahona: una construcció de fusta amb forma de canal que es posava als camps vora la séquia per regar. A una part, la que havia d’entrar a l’aigua com un caixò per arreplegar l’aigua: al fons una porteta per permetre entrar l’aigua. A l’altra part de la tahona, dues barres per agafar la tahona i poder fer força.

Per regar es deixa caure la part baixa dins l’aigua (A del dibuix); l’aigua entre per la porteta i ompli la part de la tahona que queda baixa l’aigua. Una persona tira de l’altra punta, (B al dibuix) cap a baix. La canal que en realitat és la tahona bascula cap a dins del camps i l’aigua corre per dins d’ella de la part A a la part B, que està oberta i permet eixir l’aigua per regar el camp. I tornem a començar, perquè a cada moviment de tahona era poca l’aigua i s’havia d’accionar moltes vegades l’aparell per poder omplir el camp i regar. Sovint els menuts de la casa, siguen xics o xiques, o les dones de la casa, es posava per damunt la canal (part C del dibuix) i anaven movent-se de B a  C per fer de contrapés i que siguera més fàcil moure la tahona. Els xiquets i xiquetes ho prenien com un joc, sobretot en estiu, perquè de tant en tant es deixaven caure a l’aigua.

Tan fàcil ara, tan difícil fins fa poc

Imagineu-vos regant a tahona hores i hores i entendreu allò de “a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar”. Això també ens porta a pensar en la feina que els nostres avantpassat per tirar endavant els seus cultius, les dificultats per aconseguir una collita darrere l’altra, per poder tirar endavant. Si el camp el tenies a nivell baix, a  nivell de marjal, al mateix nivell de la sèquia no tenies massa problema; si el camps estava més alt que la sèquia, si estava en un alter, havies de vorer com pujar l’aigua; la tahona era una possibilitat perquè en aquell moment motor en tenia qui en tenia; òbviament amb el progrés i la major facilitat per regar la tahona començà a desapareixer i, fins i tot,  ha anat perdent-se a l’arxiu de la nostra memòria. Sempre hi ha qui ho ha viscut i ho conta, entropessa amb algú que escolta i en un moment oportú ho escriu per a que més gent conega i sàpiga que era una tahona i el que suposa regar a tahona. Mai deixaré d’agrair prou a tota eixa gent que m’ha aguantat les preguntes, els interrogatoris, i que al llarg del temps m’ha tramés el que sabía.

 

Publicat a l’anterior blog el dilluns 22 d’abril de 2013

Fer memoria passejant Polinyà

Quan caminem pel poble normalment ho fem amb pressa, quasi corrent, sense fixar-nos ni pensar, i de tant estaria bé que ens fixarem un poc, que recordarem, que pensarem.

El carrer Trevijano, començament de la meva vida a Polinyà i final del poble

El carrer Trevijano fa anys que es va convertir en centre de la meua vida. Els meus pares compraren la casa número 33, enfront mateix de l’Escola d’Ensenyament Primari Jose Antonio García Trevijano Fos (mateix nom que el carrer). En aquell moment ahí s’acabava el poble; després de l’escola sols hi havia tarongers; a un costat, on hui està el carrer Mestres, un carreró sense eixida amb sols una casa i la part de darrere del Col·lege. Continuant la placeta, després de la finca quatre cases i enseguida el terme, amb una baixadeta que ens agradava gastar per llaçar-nos amb la bicicleta. Ací acabava el poble i començava el terme i aleshores havíem de recordar allò que de tant en tant deien les mares: “Enlerta que vages al terme”. I nosaltres…. com els xiquets: “No mare, jo no vaig al terme”. Però….. l’atracció del que no està permés és molt forta. Interpretàvem allò de que el terme començava en allò que coneixíem com El Pi i que en realitat era un xiprer; i així ens llençàvem amb la bici amb tota la nostra força per aquella baixada mirant qui arribava més llunys sense pedalejar. Així enes entreteníem. També fèiem allò de… a vore si t’atreveixes en anar fins El Pi.

El carrer Trevijano començava en la carretera i allí on començava sols hi havia terme; els pisos de Fourrat tardarien anys. Els xavals de la zona que jugaven al futbol, a mi l’esport en aquells anys…, aquells xavals jugaven partit, i altres jocs, La Capella contra L’Alameda. Quan ho deien jo veia clar que era l’Alameda: la part més llunyana del poble, allà on estava la Guardia Civil i la Casa del Metge, aquell parc amb unes palmeres que ja han mort. Però ¿i la Capella?. Passat els anys vaig saber que a aquell solar ple de cudols i amb algunes restes de paret que ara ocupava la Cambra Agrària estava la Capella del Crist de la Sang, de la que fins ara no ha aparegut cap fotografia. Allí he jugat moltes vegades, en un recorregut que em duia prop de la plaça de l’Ajuntament, en aquell moment plaça Alfonso XIII; un carrer que ara es diu Pintor Sorolla i aquells anys era General Godet. Allí vivien els meus avis, els pares de ma mare, i ma tia Rosa, la meua padrina, i allí vaig viure uns anys, mentre feien les cases del carrer Trevijano, o quan venien de França, on vivia de més menut. Allí, en una casa que no existeix, que ocupava un tros de carrer i que els meus avis tenien alquilada.

Un record que tinc marcat i em vincula a la zona del poble on visc ara, cantó del carrer Ermita amb Lepanto, fa referència a un estiu en que varem vindre de vacances des de Paris i, en aplegar, la germana de ma mare em va agafar de la ma per dur-me als bous, a una plaça que havien muntat on ara està la fusteria d’Hidalgo i la finca del carrer Ermita. No he calculat l’any i no recorde ni el que vaig vorer però sí el fet d’arribar i anar a una part del poble que jo trobava molt lluny d’on normalment hem movia.

Polinyà, canvis i jocs

Segur que si llegiu aquest text i es pareu un moment us venen a la memòria espai del poble que són ben diferent a hui en dia, o no tant. Si pareu un moment, o  aneu passejant d’un carrer a un altre reviureu espais, persones, fets, història recent. La plaça del jardí, tan diferent; ara amb eixos magnífics ficus que ja tenen una porronà d’anys. La carretera, amb el tràfec de vehicle. La plaça del Casino, com sempre li hem dit, on en Pasqua acabavem tots jugant a poqueta nit. El carreronet finet (carrer La Pau) on si jugavem ens arriscavem a que Juan el Barber ens arreara un marmolò. El carrer les Escoles, simplement el carrerò, on jugavem en les reixes de l’antiga escola; aquelles reixes tan altes. Jugavem sobretot a la vaca. Un joc de tocar en el que aquells que pagava anava a pegar volta a la maçana i la resta l’esperàvem al cantó i fugíem d’ell per a que no ens tocara; i per fugir res millor que pujar a una reixa, dalt de tot: i les millors i més altes eren les de les antigues escoles.

Els jocs de sempre a Polinyà de Xúquer

De jocs en podríem parlar tant, i algú dia ho haurem de fer: a churro-mediamanga-mangotera, a stop, a bolotes (amb totes les variacions), a pinyol, un joc d’estiu perque ens feien falta els pinyols dels albercocs. També jugavem a tacó; per al joc havien d’aconseguir un tacó de sabata i per pagar si perdies la part de davant i darrere de les caixetes de mistos; els tacons podiem conseguir-lo a casa el So Fernando el Sabater, cantó carrer Sant Antoni amb Esparteria. A tot això jugàvem en espais del poble que encara eren de terra, com el pati de les escoles. I si en mig del joc acabaves a terra i et feies alguna rascada sempre hi havia algun major que et deia allò tan efectiu de “Sana, sana, sangre de rana, si no sanas hoy sanarás mañana”. Ho torcava amb saliva i tot arreglat.

Espais, racons, carrers, botigues. Al passar els anys canvien, desapareixen, ho oblidem al racó de la memòria fins que un comentari, algun fet, un dia que passeges en lloc d’anar de pressa, una imatge, … i tot torna a viure entre aquells ho hem compartit i podem contar-ho.

Eduard J. Gay

Article publicat el dilluns 18 de juny de 2013 al blog polinyadexuquer.blogspot.com

Polinyà a 1930

A l’Arxiu Municipal de Polinyà conservem un plano de Polinyà de l’any 1930. La cosa sembla normal però no ho és tant. L’arxiu fou cremat en 1936 i la documentació anterior va desaparèixer.

Fa un temps trobaren a una casa un exercici escolar consistent en una copia del plano de Polinyà i el donaren a l’Ajuntament. De moment és el més antic que tenim.

El treball el va fer Sebastian Hernandis el curs 1929-1930 i segellat pel mestre D. José Bosch el dia 27 de març de 1930. Està fet a una escala aproximada 2/1000. L’exactitut del mapa respecte a l’original que devia estar a l’Ajuntament es relativa; al dibuixar el poble utilitza sempre la línia recta i al poble no sempre es exacte. Per exemple el carrer Pizarro (carrer la Muntanya popularment) no va recte de nord a sud. De totes formes resulta molt interessant. Entre alguns detalls els més important es que marca la localització de l’ermita del Crist de la Sang, desapareguda. Estava on hui es troba la Cambra Agrària, encara que un poc al mig de la carretera.

Una altra cosa interessat són els noms dels carrers. Ara us presente la llista dels noms. Destacar que el hui carrer Blasco Ibañez es deia Calle Mayor i l’actual plaça Major es deia Calle Mayor; una duplicitat curiosa. També curiós que hi ha una plaça dedicada al Xúquer (actual País Valencià) i també una calle del Rio (actual carrer del Riu).

Comparació amb un mapa actual

He trobat interessant poder comparar com és el poble hui amb el plano de 1930. Al dibuix he pintat de roig el que seria el poble l’any en que Sebastian Hernandis el va dibuixar. De groc he pintat el que seria Polinyà cap a 1970, pocs anys després de la foto que vos vaig presentar en aquest blog fa uns dies, acabades les cases del carrer Trevijano. Falten treballs més exactes del creixement urbà però com a un primera aproximació igual vos resulta interessant. Dels anys 70 fins ara vos resultarà més conegut.

 

actualment	en 1930
Ajuntament	Alfonso XIII
Pizarro	Pizarro
Canónigo Hernandis	Canónigo Hernadis
San Sebastiá	San Sebastián
Sant Antoni	San Antonio
Cervantes	Cervantes
Església	Iglesia
Blasco Ibañez	Calle Mayor
Plaça Major	Plaza Mayor
Crist de la Sang	Cristo de la Sangre
Esparteria	Esparteria
Escoles	Escuela
Dr. Fleming	Del Rio
Mestra Romero	Del Ensanche
San Josep	San José
Perales e Igual	Perales e Igual
País Valencià	Jucar
Colón	Alameda
Ermita	Del Cementerio

Eduard J. Gay

Article publicat el dilluns 20 de maig de 2013 al blog polinyadexuquer.blogspot.com

El poaor

Podríem fer una prova pel poble i preguntar que li ve al cap quan li diuen la paraula POAR. Segur que segons l’edat la resposta podria variar. Simplificant un poc el resultat podria ser: un primer grup ens contestaria amb un “el que?”; un altre igual li sona i acaba relacionant-ho amb la zona vora riu on hi ha bancs i uns lloc per torrar; un tercer grup s’acostaria més i parlaria de cert lloc vora riu i de la discoteca Moby Dyc; la gent més major i algun que altre més curiós igual ens explicaria de seguida que era el Poaor. Llevat del primer grup, absolutament ignorant de la cosa tots tindrien raó, encara que uns més que altres.

El primer que caldria dir és que hi ha dos Poaors, els dos vora riu a l’altura del poble: el primer Poaor el situaríem a l’altura del carrer del riu i hui en dia mostra poca cosa, més bé gens, del que era. El segon Poaor, o de Medina, es el que està a continuació i que s’ha habilitat com a zona d’oci, amb espai per a pescar, bancs, arbres, torradors,…. Este últim és prou més nou i fou construït a l’època en que fou alcalde Juan José Medina; per això alguna gent major el coneix com el Poaor de Medina.

Per a que servia un Poaor?

L’origen de l’activitat que li dona nom al lloc està en el primer Poaor. Era un embarcador per “poar” la sorra (arena) del fons del riu. Al llarg del temps al llit del Xúquer s’havia acumulat molta sorra (arena) que resultava de gran qualitat i era molt estimada per a la construcció. Durant molts anys es treballà en l’extracció d’aquest material del fons del riu. Una barca s’encarregava d’anar traient la sorra (arena) del fons, altres la transportaven al Poaor i d’allí a la seua comercialització. Aplega un moment que s’esgotà el material, l’empresa va tancar i el lloc quedà abandonat. Fins la pantanada de 1982 encara es podia vore allí alguna de les estructures de les maquinaries utilitzades i alguns restes de barques. No he localitzat fotos del treball però si unes poques d’un grup de gent que utilitzà el lloc i les barques per passar un dia divertit i fer-se fotos. Al final del post les podeu consultar.

Que se’n ha fet del Poaor

Abandonat el Poaor el lloc quedava com a lloc de diversió dels xavals, lloc de pesca i… alguna que altra diversió. Recorde haver anat a pescar amb mon pare, sobretot una gambeta molt menuda que hi havia al riu i que fregideta era molt bona.

Algunes de les persones a qui els sone El Poaor igual el relacionen més amb la nit i la Discoteca Moby Dyc, situada a l’actual carrer Dr. Fleming cantonada amb Esparteria. Cap comentari al respecte; cadascú pense el que vullga.

He deixat per a final una possibilitat de l’enquesta. Alguna gent al preguntar-li per El Poaor dirà enseguida: Clar un revista que es publicava al poble. I altres pensaran al llegir-ho ¿el que?. I tindran tota la raó al recordar la revista; en un altre moment hi parlarem al blog. ara sols comentar que la revista i el lloc conegut com El Poaor tenen relació, una certa relació; però com a les pel·lícules… d’això parlarem en un altre capítol.

Fotos del poaor

Fa algun temps unes persones es trobaren en una casa una caixa plena de fotos que no sabien qui eren ni que fer amb elles així que me les varen donar. De tant en tant feia una ullada al muntó i vaig trobar estes quatre fotos. Les fotos 1, 2 i 3 corresponen al mateix grup de gent que sembla que feren una volta amb una de les barques. A la nº 1 estan tots tirant damunt el muntó de sorra (arena) del Poaor; a la foto 2 dalt la barca tots contents per l’excursió i a la tercera al mig del riu en ple passeig. Realment passejar el Xúquer a la nostra deu ser una meravella. La foto num 4 mostra un grup de xiques dalt d’una de les barques encara carregada de sorra; al fons una altra de les barques.

Foto 1

Foto 2

Foto 3

Foto 4